Abdaja Rhythm
Aquí podras expressar-te amb música de Ghana.
El Bolero de Ravel
El Bolero (1928) del compositor francès Maurice Ravel, és una música de ballet per a orquestra inspirada en una dansa espanyola i dedicada pel compositor a la ballarina Ida Rubinstein. El Bolero neix de la combinació de dos trets molt característics de Ravel: la seva mandra a l'hora de posar-se a escriure i la seva passió per marcar-se reptes i superar-los.
Ravel va pensar a orquestrar algun dels nombres de la Iberia de Isaac Albéniz para complir l'encàrrec sense massa esforç. Ravel no volia compondre sinó només orquestrar, i això és exactament el que fa: escriu un únic tema i ho repeteix machaconament des del principi al final de l'obra sense modificar res el ritme.
A continuació pots veure l’orquestra filharmònica de Berlín interpretant una de les seves obres més conegudes, Bolero, mentre aprofites per conèixer els instruments de l’orquestra i les seves característiques. Si vols més informació ja saps que la trobaràs als arxius sobre l’orquestra, que et pots descarregar i llegir tranquil·lament.
També us presento una versió molt divertida sobre la mateixa obra interpretada per Stringfever, un quartet de corda molt divertit. Si us agrada i voleu saber més us convido a conèixer la seva obra : http://www.stringfever.co.uk/
CANÇONER
Aquí trobaràs un llistat de cançons, on trobaràs la lletra, la música, la partitura i l'anàlisis de cadascuna de les cançons
EL BARROC
El barroc és el nom que es dóna al període de la història de la música a Europa corresponent al segle XVII i principis del segle XVIII. Datar-ne el principi es fa difícil, però se sol situar a finals del segle XVI, al voltant de l'aparició del grup d'artistes anomenat "Camerata Fiorentina". Tradicionalment, s'havia donat l'any 1750 com a final del barroc, pel fet de ser l'any de la mort del seu principal exponent, en J. S. Bach. Actualment, es considera que el període acaba cap al 1725-30, amb l'aparició de l'estil galant, que emergia amb força.La denominació "barroc" té, en principi, un sentit pejoratiu que devem als neoclàssics, als quals, és clar, no els agradava per considerar-lo irregular i recarregat.Durant aquest període naixeren l'òpera, la cantata i l'oratori i es desenvoluparen les formes instrumentals que havien tingut escassa importància durant el Renaixement: la suite, la sonata, la simfonia i el concert. També durant el barroc es desenvoluparen plenament els conceptes de tonalitat i harmonia que havien de regir fins al segle XX.Del barroc inicial (fins al 1640), plenament italià, podem citar, sobretot C. Monteverdi, el pare de l'òpera. Del barroc ple (1640 - 1680), D. Buxtehude, G. B. Lulli i H. Purcell. El barroc tardà (1680 - 1730) compta amb els compositors més coneguts: A. Vivaldi, G. F. Händel, G. P. Telemann i J. S. Bach.
Antonio Vivaldi (Venècia 1678 - Viena 1741)
Antonio Vivaldi va viure tota la seva vida a Venècia. Fou ordenat sacerdot el 1703, però no sembla que tingués un gran interès pels afers de l'Església. De seguida fou nomenat mestre de violí i de cor del "Seminario Musicale del Pio Ospedale della Pietà", institució benèfica per a nenes òrfenes i un dels conservatoris més famosos de Venècia, càrrec que exercí fins al 1940, any en què abandonà Venècia per anar a morir, sol, a Viena.Conegut com el "prete rosso" pel color dels seus cabells, regularment recorria Itàlia i algunes capitals europees com a virtuós del violí.
Afirmava haver escrit milers d'obres i, de fet, ens n'han arribat més de 700. Sembla ser que tenia una gran facilitat per escriure, característica no pas aliena a altres compositors de l'època i que es mantingué, ben bé, fins a principis del segle XIX on encara trobem Rossini amb aquesta facilitat. Són famoses les mastodòntiques produccions de Vivaldi, Bach, Mozart, Haydn, etc...Actualment són coneguts, sobretot, els seus concerts (i ben poc, en canvi, les seves òperes), sobretot els quatre concerts per a violí agrupats amb el nom de "Les quatre Estacions" i els 12 que formen el grup anomenat "L'estro armonico". Entre la música vocal, el més conegut és el "Gloria".
Georg Friedrich Händel (Halle an der Saale 1685 - Londres 1759)
Händel és, juntament amb Bach, el gran mestre de l'època barroca. Nascut a alemanya, rebé allà la seva formació musical i la influència dels italians que, aleshores, dominaven la cort de Berlín. Es guanyava la vida com a organista a Halle quan conegué G. P. Telemann. El seu talent excepcional fou reconegut en vida, primer a Itàlia, on visqué del 1706 al 1710 i, després i sobretot, a Anglaterra, on visqué la resta de la seva vida i on fou nacionalitzat. L'enterraren a l'abadia de Westminster, on li erigiren un monument.
Va escriure, sobretot, música vocal: 46 òperes, 30 oratoris i unes 150 obres més breus. Entre les òperes, les més famoses són "Agrippina", "Ariodante", "Berenice", "Giulio Cesare" i "Serse". Entre els oratoris, gairebé tots de tema religiós, la seva obra més famosa: "El Messies", i altres, com "Saúl", "Israel a Egipte", "Samsó", "Judes Macabeu" i "Salomó".D'entre les obres instrumentals, que són menys, són famoses la "Música aquàtica", escrita per acompanyar el rei Jordi I en els passeigs en barca pel Tàmesi, i la "Música pels Reials Focs d'Artifici", composta per les festes de celebració del tractat d'Aquisgrà.
Johann Sebastian Bach (Eisenach 1685 - Leipzig 1750)
Johann Sebastian Bach està reconegut, avui en dia, com la figura cabdal del barroc musical. Malgrat això, en un cas similar al de Mozart, després de la seva mort la seva obra romangué en l'oblit pràcticament fins el 1829, en què Mendelssohn va dirigir a Berlín la "Passió segons Sant Mateu", amb un èxit esclatant.J. S. Bach pertanyia a una extensa família de músics que venia, almenys, de quatre generacions enrera. Dels seus fills, quatre van seguir la vocació familiar (Carl Philip Emanuel Bach en fou el més famós). Es calcula que, durant els segles XVII i XVIII no menys de cinquanta membres de la família van ocupar càrrecs musicals en corts i ciutats d'Europa.
Bach era un músic exigent i, malgrat ser admirat, canvià diverses vegades de feina, normalment perquè no podia fer les coses com ell creia que calia fer-les. Així, feu de violinista a la cort de Weimar, organista a Sant Bonifaci d'Arnstadt (època durant la qual viatjà Lübeck per conèixer Dietrich Buxtehude com, abans que ell, havia fet Händel) organista a Sant Blai de Mülhausen, organista i músic de cambra a la cort del duc Wilhelm Ernst de Weimar, director de l'orquestra de la cort del príncep Leopold a Köthen (època durant la qual va conèixer el marcgravi de Brandenburg, per a qui composà els famosos concerts) i cantor de Sant Tomàs de Leipzig, època en la qual dirigí també el Collegium Musicum i la Thomasschule. El 1736 obtingué el títol de compositor de la cort de Saxònia.La seva obra, extensíssima, no està classificada per Opus, sinó que té un catàleg propi, fixat a mitjans del segle XX, que respon a les inicials BWV (Bach Werke-Verzeichnis, "Catàleg de les obres de Bach").Les quatre obres vocals més importants de Bach són "La Passió segons Sant Joan", "La Passió segons Sant Mateu", el "Magníficat" i la "Missa en si m", i compongué, també, 295 cantates, a més d'alguns oratoris i motets.Entre l'extensa obra instrumental, destaquen les obres per orgue (entre elles la famosa "Tocata i fuga en re m") i per a clave (sobretot el recull "El clave ben temperat", fet amb finalitats didàctiques). La seva obra orquestral més coneguda són, sens dubte, els "Concerts de Brandenburg).
Antonio Vivaldi va viure tota la seva vida a Venècia. Fou ordenat sacerdot el 1703, però no sembla que tingués un gran interès pels afers de l'Església. De seguida fou nomenat mestre de violí i de cor del "Seminario Musicale del Pio Ospedale della Pietà", institució benèfica per a nenes òrfenes i un dels conservatoris més famosos de Venècia, càrrec que exercí fins al 1940, any en què abandonà Venècia per anar a morir, sol, a Viena.Conegut com el "prete rosso" pel color dels seus cabells, regularment recorria Itàlia i algunes capitals europees com a virtuós del violí.Afirmava haver escrit milers d'obres i, de fet, ens n'han arribat més de 700. Sembla ser que tenia una gran facilitat per escriure, característica no pas aliena a altres compositors de l'època i que es mantingué, ben bé, fins a principis del segle XIX on encara trobem Rossini amb aquesta facilitat. Són famoses les mastodòntiques produccions de Vivaldi, Bach, Mozart, Haydn, etc...Actualment són coneguts, sobretot, els seus concerts (i ben poc, en canvi, les seves òperes), sobretot els quatre concerts per a violí agrupats amb el nom de "Les quatre Estacions" i els 12 que formen el grup anomenat "L'estro armonico". Entre la música vocal, el més conegut és el "Gloria".
Georg Friedrich Händel (Halle an der Saale 1685 - Londres 1759)
Händel és, juntament amb Bach, el gran mestre de l'època barroca. Nascut a alemanya, rebé allà la seva formació musical i la influència dels italians que, aleshores, dominaven la cort de Berlín. Es guanyava la vida com a organista a Halle quan conegué G. P. Telemann. El seu talent excepcional fou reconegut en vida, primer a Itàlia, on visqué del 1706 al 1710 i, després i sobretot, a Anglaterra, on visqué la resta de la seva vida i on fou nacionalitzat. L'enterraren a l'abadia de Westminster, on li erigiren un monument.Va escriure, sobretot, música vocal: 46 òperes, 30 oratoris i unes 150 obres més breus. Entre les òperes, les més famoses són "Agrippina", "Ariodante", "Berenice", "Giulio Cesare" i "Serse". Entre els oratoris, gairebé tots de tema religiós, la seva obra més famosa: "El Messies", i altres, com "Saúl", "Israel a Egipte", "Samsó", "Judes Macabeu" i "Salomó".D'entre les obres instrumentals, que són menys, són famoses la "Música aquàtica", escrita per acompanyar el rei Jordi I en els passeigs en barca pel Tàmesi, i la "Música pels Reials Focs d'Artifici", composta per les festes de celebració del tractat d'Aquisgrà.
Johann Sebastian Bach (Eisenach 1685 - Leipzig 1750)
Johann Sebastian Bach està reconegut, avui en dia, com la figura cabdal del barroc musical. Malgrat això, en un cas similar al de Mozart, després de la seva mort la seva obra romangué en l'oblit pràcticament fins el 1829, en què Mendelssohn va dirigir a Berlín la "Passió segons Sant Mateu", amb un èxit esclatant.J. S. Bach pertanyia a una extensa família de músics que venia, almenys, de quatre generacions enrera. Dels seus fills, quatre van seguir la vocació familiar (Carl Philip Emanuel Bach en fou el més famós). Es calcula que, durant els segles XVII i XVIII no menys de cinquanta membres de la família van ocupar càrrecs musicals en corts i ciutats d'Europa.Bach era un músic exigent i, malgrat ser admirat, canvià diverses vegades de feina, normalment perquè no podia fer les coses com ell creia que calia fer-les. Així, feu de violinista a la cort de Weimar, organista a Sant Bonifaci d'Arnstadt (època durant la qual viatjà Lübeck per conèixer Dietrich Buxtehude com, abans que ell, havia fet Händel) organista a Sant Blai de Mülhausen, organista i músic de cambra a la cort del duc Wilhelm Ernst de Weimar, director de l'orquestra de la cort del príncep Leopold a Köthen (època durant la qual va conèixer el marcgravi de Brandenburg, per a qui composà els famosos concerts) i cantor de Sant Tomàs de Leipzig, època en la qual dirigí també el Collegium Musicum i la Thomasschule. El 1736 obtingué el títol de compositor de la cort de Saxònia.La seva obra, extensíssima, no està classificada per Opus, sinó que té un catàleg propi, fixat a mitjans del segle XX, que respon a les inicials BWV (Bach Werke-Verzeichnis, "Catàleg de les obres de Bach").Les quatre obres vocals més importants de Bach són "La Passió segons Sant Joan", "La Passió segons Sant Mateu", el "Magníficat" i la "Missa en si m", i compongué, també, 295 cantates, a més d'alguns oratoris i motets.Entre l'extensa obra instrumental, destaquen les obres per orgue (entre elles la famosa "Tocata i fuga en re m") i per a clave (sobretot el recull "El clave ben temperat", fet amb finalitats didàctiques). La seva obra orquestral més coneguda són, sens dubte, els "Concerts de Brandenburg).
EL CLASSICISME
El classicisme és el nom que es dona al període de la història de la música a Europa corresponent a la segona meitat del segle XVIII, els compositors culminants del qual forenFranz Joseph Haydn (1732-1809), Wolfgang Amadeus Mozart (1756-91) i Ludwigvan Beethoven (1770-1827).La importància i el grau de coneixement popular dels compositors esmentats han fet que la denominació de música clàssica s'hagi aplicat genèricament a tota la música "culta" anterior a la irrupció, ja en ple segle XX, dels nous estils musicals, fills, per una banda, del dodecafonisme i l'atonalisme i (l'anomenada "música contemporània") i, per l'altra, de la música negra nordamericana (jazz, rock, pop, etc ...)Curiosament, aquest ha estat el període més curt de la història de la música, entre el barroc i el romanticisme. De fet, el terme fou començat a emprar pels mateixos autors romàntics, com a element diferenciador del seu propi estil musical de l'anterior, que alguns rebutjaven.Malgrat que Beethoven va morir ja ben entrat el segle XIX, considerarem, per simplificar, que el classicisme s'acabà amb el s XVIII, tenint en compte que les seves darreres obres són, generalment, considerades com a romàntiques. Beethoven fou alhora, doncs, el darrer clàssic i el primer romàntic.
Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg 1756 - Viena 1791)
Mozart és, potser, actualment, juntament amb Beethoven, el compositor més conegut i mitificat de la història de la música.La seva fama de nen prodigi, d'instrumentista excepcional i de compositor genial, juntament amb l'aurèola mítica d'una vida tortuosa i una mort prematura i misteriosa (abonada per cert film nordamericà de gust més que dubtós) han perdurat en el temps, malgrat l'oblit de què fou objecte durant bona part del s XIX.S'explica que als tres anys ja tocava el clave, als quatre el violí i als cinc ja componia.
Malgrat haver viscut només 35 anys, la seva obra és immensa, potser només superada en extensió per la del seu admirat J. S. Bach. Junt amb ell, és dels pocs autors l'obra dels quals no es classifica per "Opus". Les obres de Mozart porten afegit un nombre precedit per la lletra K, corresponent al catàleg elaborat per L. Köchel.A tall d'exemple, podem dir que ens n'han arribat 41 simfoníes; 26 concerts per a piano, 5 per a violí, 4 per a trompa i diversos per a altres instruments; 13 serenates; més de 100 danses; 19 misses; 4 cantates; 24 òperes; 16 sonates i altres obres per a piano; 35 sonates per a violí; 23 quartets de corda i altres peces de càmera, ...
Franz Joseph Haydn (Rohrau 1732 - Viena 1809)
La biografia de F. J. Haydn és força menys moguda que la d'altres músics de la seva època. Al contrari de Mozart, passà 30 anys de la seva vida al servei de la cort dels successius prínceps Esterházy, del 1760 al 1790, primer a Eisenstadt i després a Esterháza. Quan a Miklós "El Magnífic", gran protector de la música, el succeí el seu fill Antal, no gens melòman, Haydn tingué nombroses ofertes de treball, donat que la seva fama s'havia estès, i viatjà a Londres, on restà fins al 1795. Després tornà al servei de Miklós II i residí a Viena, on fou reconegut, fins a la seva mort.
La seva producció data, majoritàriament, dels anys passats a Esterháza i, donat l'aïllament en què vivia, no rebé influències d'altres compositors. Ell, en canvi, si que influí en els seus contemporanis, Mozart inclòs.Va escriure més de 100 simfonies i fou, de fet, qui fixà l'estructura en quatre moviments de la simfonia clàssica. Foren tan populars i en va escriure tantes que el públic posà títols a moltes d'elles: "Els adéus", "El rellotge", "Londres", "La sorpresa", etc…També va escriure molta música de cambra, sobretot quartets. La seva obra vocal és poca, però compta amb algunes òperes (la més famosa és "Il mondo della luna") i oratoris (el més conegut és "La Creació").
Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburg 1756 - Viena 1791)
Mozart és, potser, actualment, juntament amb Beethoven, el compositor més conegut i mitificat de la història de la música.La seva fama de nen prodigi, d'instrumentista excepcional i de compositor genial, juntament amb l'aurèola mítica d'una vida tortuosa i una mort prematura i misteriosa (abonada per cert film nordamericà de gust més que dubtós) han perdurat en el temps, malgrat l'oblit de què fou objecte durant bona part del s XIX.S'explica que als tres anys ja tocava el clave, als quatre el violí i als cinc ja componia.Malgrat haver viscut només 35 anys, la seva obra és immensa, potser només superada en extensió per la del seu admirat J. S. Bach. Junt amb ell, és dels pocs autors l'obra dels quals no es classifica per "Opus". Les obres de Mozart porten afegit un nombre precedit per la lletra K, corresponent al catàleg elaborat per L. Köchel.A tall d'exemple, podem dir que ens n'han arribat 41 simfoníes; 26 concerts per a piano, 5 per a violí, 4 per a trompa i diversos per a altres instruments; 13 serenates; més de 100 danses; 19 misses; 4 cantates; 24 òperes; 16 sonates i altres obres per a piano; 35 sonates per a violí; 23 quartets de corda i altres peces de càmera, ...
Franz Joseph Haydn (Rohrau 1732 - Viena 1809)
La biografia de F. J. Haydn és força menys moguda que la d'altres músics de la seva època. Al contrari de Mozart, passà 30 anys de la seva vida al servei de la cort dels successius prínceps Esterházy, del 1760 al 1790, primer a Eisenstadt i després a Esterháza. Quan a Miklós "El Magnífic", gran protector de la música, el succeí el seu fill Antal, no gens melòman, Haydn tingué nombroses ofertes de treball, donat que la seva fama s'havia estès, i viatjà a Londres, on restà fins al 1795. Després tornà al servei de Miklós II i residí a Viena, on fou reconegut, fins a la seva mort.La seva producció data, majoritàriament, dels anys passats a Esterháza i, donat l'aïllament en què vivia, no rebé influències d'altres compositors. Ell, en canvi, si que influí en els seus contemporanis, Mozart inclòs.Va escriure més de 100 simfonies i fou, de fet, qui fixà l'estructura en quatre moviments de la simfonia clàssica. Foren tan populars i en va escriure tantes que el públic posà títols a moltes d'elles: "Els adéus", "El rellotge", "Londres", "La sorpresa", etc…També va escriure molta música de cambra, sobretot quartets. La seva obra vocal és poca, però compta amb algunes òperes (la més famosa és "Il mondo della luna") i oratoris (el més conegut és "La Creació").
Ludwig van Beethoven (Bonn 1770 - Viena 1827)
Beethoven, com ja hem dit, és, amb Mozart, l'altre gran conegut de la història de la música. Deu la seva fama popular actual, sobretot, a les simfoníes, especialment la 5a i la més que coneguda "9a simfonia" (tot i que la gent, bàsicament, en coneix "l'Oda a l'Alegria" del darrer moviment) i les seves obres per piano.Beethoven, però, no ha sigut, com Mozart o Bach, un compositor revalorat amb el temps. La seva figura ha estat, probablement, la més impactant de la història de la música. Pels romàntics, i encara ara, fou i és la personificació del geni.
Per fer-nos una idea de la seva popularitat, direm que el seu funeral fou seguit per unes 10.000 persones, tot i la manca de comprensió amb què foren rebudes les seves darreres obres.Han contribuït a la mitificació, també, alguns aspectes de la seva vida, com la seva sordesa i els amors no correspostos. Les seves primeres obres s'emmarquen plenament en les formes clàssiques de Haydn i Mozart, tradició de la que mai es desmarcà totalment. Progressivament, però, renovà i eixamplà aquestes formes, especialment la sonata i la simfonia, fins a uns nivells mai vistos fins aleshores.
Beethoven, com ja hem dit, és, amb Mozart, l'altre gran conegut de la història de la música. Deu la seva fama popular actual, sobretot, a les simfoníes, especialment la 5a i la més que coneguda "9a simfonia" (tot i que la gent, bàsicament, en coneix "l'Oda a l'Alegria" del darrer moviment) i les seves obres per piano.Beethoven, però, no ha sigut, com Mozart o Bach, un compositor revalorat amb el temps. La seva figura ha estat, probablement, la més impactant de la història de la música. Pels romàntics, i encara ara, fou i és la personificació del geni.Per fer-nos una idea de la seva popularitat, direm que el seu funeral fou seguit per unes 10.000 persones, tot i la manca de comprensió amb què foren rebudes les seves darreres obres.Han contribuït a la mitificació, també, alguns aspectes de la seva vida, com la seva sordesa i els amors no correspostos. Les seves primeres obres s'emmarquen plenament en les formes clàssiques de Haydn i Mozart, tradició de la que mai es desmarcà totalment. Progressivament, però, renovà i eixamplà aquestes formes, especialment la sonata i la simfonia, fins a uns nivells mai vistos fins aleshores.
EL ROMANTICISME
El Romanticisme és un període de la història de la música difícil de definir. Inclou tot el segle XIX, inclosos Beethoven, Schubert i Rossini, nascuts el segle anterior, i fins entrat el segle XX (segons alguns autors, fins a la primera guerra mundial).Els inicis del període tenen com a figures principals R. Schumann i H. Berlioz, i foren seguits pel virtuosisme de Liszt, Paganini i Chopin. L'òpera era plenament belcantista amb Rossini i ho continuaria sent amb Bellini i Donizetti. Curiosament, no es donarà el nom d'òpera romàntica fins a l'aparició de Verdi i Wagner, que acabaren amb el bel canto.Època de grans contradiccions, mentre Liszt, Wagner i Txaikovsky exploraven noves formes musicals, Brahms basava la seva música en les estructures de Mozart i Beethoven i Mendelssohn, a part de compondre, es dedicava, també, a reivindicar aquests mateixos autors. Els enfrontaments entre autors i, sobretot, entre els seus seguidors, eren famosos (Brahms - Wagner, Wagner - Verdi, Offenbach - Gounod dins l'òpera francesa, etc…). Els canvis i les grans declaracions d'estils nous es succeïen en poc temps: l'òpera passà del bel canto a les grans òperes romàntiques per acabar en el verisme de Mascagni, Leoncavallo i Puccini.Entre tots aquests autors, n'hi havia també de més lleugers, com els Strauss a Viena o Offenbach a França.Cal fer esment, també, dels corrents nacionalistes en què s'han inclòs, amb criteris diversos, des dels russos del grup dels cinc (entre ells Borodin, Mussorgski i Rimski-Korsakov), els nòrdics Sibelius, Smetana, Grieg i Dvorák, els espanyols Albéniz i Granados, etc…El període es pot donar per acabat quan sorgeixen els autors que ja ens porten al segle XX, com Saint-Saëns, Debussy, Fauré, Ravel, Mahler, Richard Strauss, Stravinski o Falla. 
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
